Eixes mirades que cambiarien la teua ánima

Perque realmente pensave que eras ella tan atenta,tan dolça, tan inimitable. Pasaven els dies i jo m'enfonsava cada vegada mes en aquella estupida idea que pretenia captar la teua imaginació.
Aquella apreciació de la realitat va crear en mi aquell mon que sempre m'havia somiat.

Com totes les nits aquell fum a les dotze inundava tota aquella habitació ara deserta per aquell trasllat de mobiliari i de sentiments.
El fet de que estigueres tan dins i tan fora alhora feia que les nostres animes no trobaren aquell punt de partida que necesitaven per a tornar a ser el que algun dia van ser o tal volta el que algun dia van voler ser.

Mes lluny o mes a prop, em donava igual, només necesitava que em miraras cinc segons al dia, només cinc segons d'eternitat per a nomes un sol dia.

Despres de totes le errades en la vida que mai he comes amb tu, trobe aquell osasis que qualsevol persona desitjaria trobar en un desert mes calid que el que tu i jo mai vam sentir.
Nosaltres dos voliem mes aquell fred gelat que feia mal als dents, voliem aquella sensació d'impotendia quan el vent fred toca la teua cara sense que tu pugues fer res.
Torpement intentava eixir d'aquell trágic enfonament que fa ja un any tormentava dia i nit, i nit i dia a aquella mirada.

Tot continuava igual, de la mateixa forma en que es des-fa un gel quan es trau del congelador.

I d'aquesta forma va arrivar el dia en el que l'"arcoiris" aconseguia a poc a poc trobar aquella sensació que un dia va fer que tornara a somriure i m'oblidara d'aquella tormenta de fang.Pero tot s'acaba i el que un dia va ser lluminositat ara es convertia en una barreja entre pols i plors que va acabar en una confesió d'arrepentiment.

Aquella, millor dit aquesta confesió era i es per a tu, perque t'ho dec a tu perque ara, la persona que em canvia l'ánima quan em mira ets TÚ