divendres, 6 de novembre del 2009

Eixes mirades que cambiarien la teua ánima

Perque realmente pensave que eras ella tan atenta,tan dolça, tan inimitable. Pasaven els dies i jo m'enfonsava cada vegada mes en aquella estupida idea que pretenia captar la teua imaginació.
Aquella apreciació de la realitat va crear en mi aquell mon que sempre m'havia somiat.

Com totes les nits aquell fum a les dotze inundava tota aquella habitació ara deserta per aquell trasllat de mobiliari i de sentiments.
El fet de que estigueres tan dins i tan fora alhora feia que les nostres animes no trobaren aquell punt de partida que necesitaven per a tornar a ser el que algun dia van ser o tal volta el que algun dia van voler ser.

Mes lluny o mes a prop, em donava igual, només necesitava que em miraras cinc segons al dia, només cinc segons d'eternitat per a nomes un sol dia.

Despres de totes le errades en la vida que mai he comes amb tu, trobe aquell osasis que qualsevol persona desitjaria trobar en un desert mes calid que el que tu i jo mai vam sentir.
Nosaltres dos voliem mes aquell fred gelat que feia mal als dents, voliem aquella sensació d'impotendia quan el vent fred toca la teua cara sense que tu pugues fer res.
Torpement intentava eixir d'aquell trágic enfonament que fa ja un any tormentava dia i nit, i nit i dia a aquella mirada.

Tot continuava igual, de la mateixa forma en que es des-fa un gel quan es trau del congelador.

I d'aquesta forma va arrivar el dia en el que l'"arcoiris" aconseguia a poc a poc trobar aquella sensació que un dia va fer que tornara a somriure i m'oblidara d'aquella tormenta de fang.Pero tot s'acaba i el que un dia va ser lluminositat ara es convertia en una barreja entre pols i plors que va acabar en una confesió d'arrepentiment.

Aquella, millor dit aquesta confesió era i es per a tu, perque t'ho dec a tu perque ara, la persona que em canvia l'ánima quan em mira ets TÚ







dilluns, 7 de setembre del 2009

Grita

Las calles están desiertas, húmedas y distantes. Camino entre callejones sombríos que me ayudan a esconderme de mis ilusiones frustradas. La hiperactividad emerge de mis silencios, actúa sin que yo le de permiso. Las farolas iluminan rincones escogidos, los cuales me invitan a refugiarme con ellos. Los árboles, ahora oscuros, mueven enérgicamente sus copas, el fuerte viento arrastra las inquietas imágenes que siguen torturándome incesantemente. Me veo reflejada en el fondo de un vaso de cubata ahora ya vacío, como tantos que se filtraron la pasada noche.
Rebusco entre los bolsillos restos de desesperación y al encontrarlos los aspiro hasta que vuelvan a surgir de nuevo. Una mirada superficialmente inocente me dice que se aleja, que encontró otra sonrisa mas larga risueña.
Me encuentro sola, vacía, inundada de nubes que me rodean y salpican, que me atormentan y eliminan.
Todo se acaba, y yo, despierto entre sollozos de un invierno incómodo

dilluns, 4 de maig del 2009

me colapsas, me eclipsas,me hipnotizas, me distraes, me haces estar viva,,,Haces que este continuamente sintiendo, pensando en como hacerte reir,en como crear un momento agradable,,,y seguire, seguire sintiendome viva, seguire pensando que estas ahi y que no te vas a marchar.Que siento que en cada gota que cae hay un trocito de ti que me apuñala pero que me hace despertar, que me hace notar la sensacion de saber que mis piernas. mis brazos,is ojos, mis miradas, mis labios,son tuyos, que te pertenecen que un dia te los llevaste y que nose si volveran.
Y si estoy dispuesta a romper a pedradas el hielo que cubre tus silencios,,,,

4 letras que lo significan todo

dimecres, 25 de març del 2009

Se fue como llego, sin llamar a la puerta. Un día se presento frente a mi, sin avisar, y se le ocurrió la magnifica idea de entrar en mi vida. Y así fue, entro sin permiso, por un momento pensé que me había robado las llaves para entrar envuelta en papel de regalo con una tarjeta negra de letras rojas en la que se leyera perfectamente: "Ya he llegado, estoy aquí para cambiar tu vida"".

Y lo hizo, creerme si os digo que lo logró. Fue plenamente satisfactorio, llegue a la conclusión de que era para mi, que llego solo para hacerme feliz con su lluvia, su invierno y todo su frío.
Me congelo de arriba a abajo, toda yo era un trozo de hielo navegando sin rumbo por los mares del circulo polar.
Nunca he llegado a descongelarme del todo, aun esta presente en cada una de mis pasos.
Y parece mentira que lo diga yo, pero me arde por dentro pensar que podríamos haber sido esa tormenta que iba a destruir la soledad, la tristeza, la desesperaición. La que iba a conseguir saciar este asfixiante calor y lograr crear un oasis de frío en medio de toda esta monotonía que esta acabando con todo lo que somos. "Pequeña ingenua", me digo todos los días.

Lo único que me consuela es saber que cada vez que escuches hablar del frío de la lluvia y de las casualidades, te acordaras de mi y de aquel curioso invierno de 2008